Accident

Quina hòstia que m’he pegat avui... bé, fa no res...

Encara no sé massa bé què ha passat, tot són especulacions, però crec que estan prou encertades.

Tot ha començat quan estava fent ballar les carioques, el poc que la meva poca traça em permet. Però avui tenia il·lusió, per fi començava a sortir-me l’exercici més senzill de tots; no sabia ben bé com ho feia... sortia sol, però sortia.
Doncs bé, Rubén havia de mostrar-nos no sé quins grups de música a la radio del seu cotxe. Jo, a més, tenia gana de repetir aquella escena entranyable i a la vegada un pèl patètica al seu carro i amb Berri Txarrak com a BSO (els que estiguérem sabem de què parlo). I cap allà ens n’hem anat Endika, Ernest, Rubén i jo.
D’ençà noto com em dol la cama dreta. No ha sigut cap cop, sinó una mala postura o alguna cosa semblant mentre jugava a ser malabar. Em notava el múscul tens, molt tens, enfitat de dolor.
He pensat que se’m passaria de seguida i he mirat de seguir amb la festa. Però el mal s'ha intensificat, i a mi aquestes coses em poden... músculs, tendons, venes, fibra... evocar la seva imatge ja em fica malalt.

I m’he sentit com em sento a un hospital: comença a costar-me alenar, noto com se m’acceleren les pulsacions y el poc que bombeja la sang cap el meu cervell. Sé que em fico blanc, no fa falta veure’m. Comença a costar-me distingir els colors. Ànsia, ànsia, ànsia y mareig, ganes de vomitar.

El mateix em passà aquella vegada que vaig ficar-me la arracada, i el mateix m’ha passat avui (crec)

Penso que m’he recolzat sobre un cotxe. D’aquí en avant, no sé... no sé el que he tardat en caure ni sé com he caigut (bé, ara sí que ho sé, tinc el recorregut a la cara, jejejeje!).

Des de la meva perspectiva ha sigut així: després de descarregar-me amb tot el mareig a sobre he sentit somnolència; com aquella tan puta dels migdies que no et deixa mantenir-te seré. Llavors he començat a ser atacat per les paranoies típiques que sofreixes quan va a vèncer-te la son i tu et resisteixes. Ahí he notat una cosa estranya, no sabria dir què era, però m’he ficat a cridar com un boig.
De sobte he oït veus al meu voltant, «Què t’ha passat?». No sé qui era, Ernest o Rubén.

Bé, el que han vist des de fora és que he caigut fulminat. De cap. I que en caure no cridava com un boig, gemia. No tenia més explicació.

«Què t’ha passat? Estàs bé?»

No sé, joder, no sé... què hòsties ha passat? Em trobava marejat, em dolia la cama... què faig ara tirat al sòl, amb la boca plena de pèls i de terra i amb els pantalons banyats en sang?

M’he desmaiat i he caigut, ja està, vaig a tranquilitzar-me. Però... què és la sang aquesta que em xopa?
No sento dolor, gens. Sé que em sagna el cap perquè l’he tocat i m’he mullat la mà amb ella. Sé que tinc sang a la boca perquè noto el mateix gust que se’m queda quan el dentista acaba una feina i em fa glopejar. He comprovat que tenia totes les dents amb la llengua... als set anys vaig hostiar-me amb la bicicleta i, abans de perdre el coneixement, vaig fer el mateix.

«Pots alçar-te?»

Crec que sí... no, espera... estic marejant-me de nou! Què passa? caguen déu! No he begut massa, no pot ser per això... o sí?

«Pots arribar fins al bany?»

Sí, clar que puc... joder, no! De pensar-ho em fico malalt, està massa lluny... si hem d’anar a l’hospital anem-hi ja!

«Per favor podeu portar-me a l’hospital? No em trobo bé»

M’he assegut al cotxe i he sentit veus, tonalitats més bé. Eren Endika, Maria i Joan crec; però no sabia diferenciar qui era el que em deia cada cosa. S’agraeix molt la preocupació no obstant. Gràcies. No sé si hi havia ningú més per ahí.
Camí de l’hospital m’he asserenat i he fet fora el mareig. Aquest progrés m’ha dut de la mà el dolor –“No hay progreso que con mal no venga”, quanta rao–, dolor al cap i al damunt dels llavis, a la part dreta del rostre. No podia parlar ni riure’m; era com si una rata rabiosa m’arrapés amb les garres y les dents com a càstig per intentar-ho. Però en aquell moment sols pensava en com dir-los-ho als meus pares, em creurien? Patirien?
Llavors m’ha tocat Majo, com jo no podia parlar bé li he donat el mòbil a Ernest, «Digues-los que no passa res». «Ei, que no passa res... sí, sí... val!». «Què t’han dit?», pregunta Rubén, «No res, que ara ve Majo»... «Joder, Ernest, no t’havíem dit que feres per que continuaren al seu rotllo? Què fàcil eres!». He agut de tocar-li a Majo de nou per que informar-la de primera mà que no passava res, que no calia que vingués. M’ha dit que val, però després ha aparegut al hospital... és una cabota! Gràcies per ser-ho :)

Després res; esperar el meu torn i el reconeixement mentre continuava llevant-me pels i terra de la boca, patint per la negligència de la què té fama la Seguretat Social i pregant que no em clavaren massa merda al cos; això ja sé fer-ho jo sol al seu moment.
Mentre hem passat la estona com hem pogut, Rubén m’ha fet una foto... intentava somriure:



A més d’un vídeo que és del més tètric, però és que jo no podia riurem, em feia mal. I no sabeu la putada que és voler riure i no poder fer ni un mínim esbós del que podria dir-se somrisa.

En un principi no m’han dit res de la cama, la puta desencadenant de tot. Rubén s’ha encarregat de recordar-los-ho.

Pel que es veu, al cap tenia un cop en forma de “V”; han estat parlant de ficar-me punts, però han desistit. També m’han mirat el llavi perquè pensaven que una pedra m’havia fet una fesa, que me’l havia travessat. Un altre error, per sort...
M’han desinfectat les ferides i les han maquillades amb “betadine”, crec... no ho sé, tenia un llum molt potent al meu damunt que no em deixava veure res i que em mullava els ulls.
«En uns dies no podràs parlar bé, et doldrà, paciència», m’han dit
«No acostumo a tenir res interessant que dir... I riure? Podré riure?»

En acabar m’han preguntat si tenia tal o qual vacuna, i jo no tinc ni puta idea... i he pensat que no sé jo si als meus fills els la ficaria...
El cas és que m’ha punxat dos vegades, una al braç i l’altra al cul. No m’ha fet mal, estic fet tot un homenot. El dentista sí que em fa molt de mal quan punxa amb aquella agulla per dormir elefants...

I això, resumint: he sortit i m’he trobat amb aquests de nou. He pogut somriure, però m’he fet mal. Després he cridat als meus pares i he mirat de tranquil·litzar-los, he fet el que he pogut. Ernest, Rubén, Majo i la seva amiga han esperat fins que mon pare ha arribat (gràcies de nou), després suposo que se n’hauran anat a Martxuquera per continuar amb la festa (així ho espero).

Ma mare té por de que el cop m’hagi afectat al cervell, i jo li he dit que tampoc hi ha massa que perdre. Una vegada, mentre jugava a futbol de petit, em vaig donar un cop a la coroneta contra el terra i, en alçar-me, va començar a sortir-me un líquid groc molt estrany del nas; roiava com si fos una font. La resta de xiquets van preguntar-me espantats si allò seria el cervell... és a dir, que allí ja vaig perdre tot el que havia de perdre.
Al que estàvem, ma mare estava un poc nerviosa, però a la fi ha assumit que no ha passat res.

Ara sols em preocupa que hagi pogut fotre-li la festa a algú. Sorry. Un puto dia que anem “de tranquis”... la tranquil·litat fa estrategs a la meva vida, lluny de mi!

Demà tota la família ací a casa. No vull ni pensar la de vegades que hauré d’explicar què va passar.
Demà no vull sortir del llit fins que no marxi tot el món. Entravessaré la porta perquè no pugui passar ningú, vaig a fer-ho!

Bé. Ara es quan penso que la vida és una merda, que mai em surt res bé. Que, igual que la felicitat es composa dels petits detalls, la ràbia cap a tot és nodreix de petites putadetes com aquesta...
Però bah!, què hòsties, ara es quan ja em toca que em passi alguna cosa bona! És saber veure-la. I assaborir-la.

I sabeu què? Estan tocant les campanades de les 8 del matí, la cama a penes ja em fa mal i dintre de cinc dies ens n’anem cap al Viña... sóc feliç.

Besets.