Gatibuk

L'espectacle deu continuar



Joan Martí sempre desperta abans que soni el despertador, fa anys que no el necessita. Qualsevol cosa que algun dia l’hagués empentat a afrontar els dies amb il·lusió s’ha perdut entre els sagins del temps; ara deixa que tirin d’ell, i mentre, amb els ulls enquistats i estèrils, maleeix l’obscuritat de l’horitzó. A la seva esquerra dorm la seva esposa. Unes tímides tires de llum ataronjada pengen de la finestra i descansen sobre ella, deixant entreveure, teixida d’ombres, aquella cara de tristor eterna de qui mai acaba de descansar. Ell la mira estrany, i s’estremeix en pensar que, a l’albada d’aquella jornada, l’únic que podria assegurar és que mai l’ha estimada de debò.

Fa fred, però Joan Martí surt a la balconada per fumar-se un cigar. S’ha deixat apressar de nou per aquesta addició i no vol decebre la seva muller; aquella dona que, com hem dit, no estima, no obstant respecta. Tot i ser fosc, cadenes melancòliques d’humans que s’arrosseguen cap a la seves feines comencen a escombrar la rosada. Joan es muda per al treball, en un exigu quart d’hora està condemnat a ser una baula més; quinze minuts que emprarà fent-se l’esmorzar: enfornarà un xic de pa d’ahir per tal de treure-li aquella textura xiclosa, l’enfitarà de l’embotit que pugui quedar a la nevera i, una vegada embolcallat, se’l col·locarà sota l’aixella.

Al bar de sempre esperen els seus companys; li ofereixen el glop d’aiguardent que avui no prendrà. Ningú no parla, tan sols una colla de joves treballadors que narren, entre rialles i crits, els avatars del cap de setmana. Es nodriran d’això fins al dimecres, llavors començaran a preparar-se pel següent. De vegades sembla que els joves, més que ningú, són els que viuen penjats d’un bucle de necessitats i vicis. Joan els mira apenat, cada dia l’envaeix la necessitat de cridar-los que fugin, que fugin de tot allò, que són joves i que hi són a hora d’escapar; fa temps que els ho diu amb ells ulls, i ells ni se n’adonen. Potser intentar advertir-los seria consumir en va les forces que necessita per remolcar la seva dignitat.

Hagués vessat llàgrimes de ràbia en sortir del bar, avui tampoc veurà el Sol. Ja du un mes esperant-lo sota aquell cel de cendra humida. Aquesta mateixa tonalitat ataronjada que palpa la seva muller nit rere nit s’apodera dels carrers i esdevé perenne, s’alia amb la foscor i gangrena la ciutat i els cors i els ànims dels qui la passegen. De camí a la feina el Pere es jacta de l’ordinador que li ha comprat al fill. Comenta que fa meravelles que no podem ni imaginar-nos, i que el seu xicot el domina a la perfecció. També diu que la tecnologia, «que no té límits —apunta—, ens alliberarà». Joan recorda que, l’endemà de l’última vaga i en aquella mateixa situació, el Pere contava com havia aprofitat el dia anterior per acostar-se a València amb la seva dona i comprar-se un televisor nou mentre els altres, innocents, es manifestaven pels seus drets.

Els bastiments es perden en el cel com si estiguessin desafiant els déus. Joan els mira de dalt a baix. Sap que ha d’enfilar-s’hi amb les mínimes mesures de seguretat. Però Joan és cautelós i diligent. Des de que s’ha llevat que no ha canviat el seu gest sever, no ha articulat paraula. Joan s’arma de la protecció i les eines que li procuren per a la seva comesa i comença a ascendir per aquella Torre de Babel. Mentre escala algú taral·leja la seva cançó preferida, The show must go on, de Queen. Això el relaxa una mica, Joan fa ensigna de somriure.

BSO: The show must go on



La primera foto és cortesia de Pelayo, NHCKT ;)