11.09.01

Vaig somniar amb l’ocell de ferro
que els déus van enviar a la terra
per castigar la insolència dels homes blancs.

Van sonar les trompetes,
i s’ensorraren les columnes del mercat-temple
aquell 11 de setembre.

Els escurçons s’introduïren a les orelles dels sord-muts,
injectant el seu verí al cervell
embogit de dolor i de ràbia;
convertint els homes en mostres mimetitzats
ansiosos per silenciar els plors dels nadons
amb brutals cops de puny.

Els cecs seguien sent incapaços
d’olorar la pobresa als hotels,
de vacances al Tercer Món o al costat de casa.

Legions de “sensesostre”
dormint als peus del camell que ens dóna morfina
a través del caixer automàtic.

Infectant la mare amb el virus,
canviant la felicitat dels fills negres
per guerra, SIDA i fam.

Jo seguia paralitzat pel raig de sang
que m’esquitxava la cara des del televisor,
al menjador de casa,
quan la bala sionista foradava el cap del fill
en braços del seu pare, ¡En braços del seu pare!

Quantes llàgrimes es necessiten per inundar aquest infern?
Quanta sang ha de córrer per que l’hemorràgia sigui mortal?

¿Quan va ser que el sàdic
va arrancar la pell de la mare
per posar-se-la i disfressar-se?

¿Quan deixarem de somriure, estàtics,
davant de tan grotesca imatge,
d’aquesta dantesca imatge?

ESTÀTICS ESTÚPIDS, SILENCI I PLOREU



11.09.01 - Inadaptats