Haràs (Vers I)

I obrí els ulls –aquells enormes ulls de cendra– quan la llum de la lluna encara relliscava entre la vegetació espessa. Haràs sortí del seu cau i marxà rere una bardissa d’orquídies per conjurar un desig, aquell que arrossegava els darrers dies. Fou incapaç. Paciència, li hagués reclamat l’àvia. Llavors es quedà allí tirada, rere la bardissa, contemplant el sostre d’arbres gegantins que s’enfangaven de colors a la llum del dia. La jove entreclucà els seus preciosos ulls ametllats i es deixà embadalir per l’aroma de les flors. A Dàrahpes, les flors apuren fins a l’últim alè del seu perfum en ofrena a la lluna Valéntia, i precisament aquesta vetllava, nimbada i majestuosa, al cel obscur. Mai va néixer ésser capaç de descriure la fragància que surava a aquelles nits. Haràs s’encisava amb el tacte de la gespa humida sota els seus peus i braços nus. Va caure presa del sopor i embruixada per la màgia que emmantava aquell paratge. Durant el que va restar-li de somni romangué fosa amb allò que la envoltava: va esdevenir en paisatge. I fou bàlsam per la lluna, Arc de Sant Martí quan sortí Sol.

BSO: Yann Tiersen, Les matins