Estranyo Novembre

Parlo amb el valor esmunyint-se’m pels camals,
amb la boca plena de sorra del l’últim bes que vas donar-me.
Parlo sense saber ser sincer,
i angoixant-me massa ser-ho.
Sols duent un tempo forçat per paraules que no acaben d’encaixar,
estranyo Novembre,
tip de malenconia i d’aromes de sexe i amor fingit.
Parlo de tornar a ser Els Amants d’Estellés,
de deixar de mastegar la sorra,
de retrobar nostres mans sota la taula
i fer una cita eterna de nostres vides
on poder compartir els trets de lo banal
i la moixaina de cada petit moment que ens somrigui.
Un xic de tristesa,
un xic d’alegrança
i el xic de pa.
Provant a fugir de la processó rutinària del món sencer
a passes puerils.
¡Que desfilin lluny de nosaltres!
Ja sortírem a volar, de la mà,
i veiérem les leontines macabres i silencioses
de llums de veles arrossegant-se resigades.
Els fantasmes ja no vesteixen esparracs de color blanc...

Deixa’m ser la tornada melosa a que mai et canses de taral·lejar
i bressolar-me al teu somriure.
La meva nena perenne d’ulls grans,
encara guardo sorra a la boca de l’últim bes
i enyoro Novembre.

BSO: Iparra galdu: hegora joan, Berri Txarrak