Rubik a les palpentes

—Bé —menteix—. Anem per bon camí —torna a mentir—. Com et sents ara?

No dic res perquè m’ensumo que és una pregunta amb trampa, poso cara de prudència. Si responc hauré de dir que igual de malament, que molt malament, que tinc fred, que encara que no ho sembli per dintre em tremola el pols. I que és tan difícil ser com sóc, vostè rai, doctor, que és d’un caràcter així, tan verd marí, serè i profund, amb unes gotes de marró regalèssia, vostè no acaba d’entendre el que a mi em passa, que tinc por, que tinc calor, que l’intent de dur-me al rosa de la platja, francament, no ha acabat de funcionar. Perquè no és tan fàcil. Perquè ser com sóc, o com em penso que sóc, és el pitjor que m’ha passat mai.

—Una mica millor.

Jordi Cabré, Rubik a les palpentes

BSO: Apocalypse, please, Muse