Ah, look at all the lonely people

Temia que ningú no em trobés a faltar, o temia topar-me amb un rancor massa ferm. Per això vaig preferir que em trobessin a mi. Així que torní al bar i m’assegué a la barra, a esperar, mentre anaven caient cerveses i alguna ronda d’aiguardent. La televisió estava engegada, havia atrapat a la clientela més solitària; jo mateix la mirava a través d’un espill greixós i oxidat, però no reparava en ella. Els meus pensaments quedaven lluny, en què havia estat la meva vida els últims sis anys. Vaig sentir aquell calfred que m’apunyalava en plantejar-me la pregunta maleïda que mai no em vaig dignar a contestar, «Ha valgut la pena?».

«T’estimo.» Balbucejà Àngel arrupit sobre la falda de la seva amada. Mirava de cara a la llar i titil·lava com si ballés amb el foc. «T’estimo, que em sents? —Ho repetí amb una veu que s’arrossegava i que es feia difícil d’entendre— Em sents, Anna?». Llavors tombà el cap i tractà de mirar-la. En veure’l amb la cara desencaixada, amb els ulls entreclucats i totalment fora de sí, i amb el nom de un altra persona a la seva boca amada, Teresa vessà la llàgrima més desoladora de sa vida. «Clar que et sento. Jo també t’estimo amb tot el meu cor, amb tota la meva ànima, saps?», va dir-li amb un rumor trèmul mentre acaronava els seus cabells. Les seves vides s’apagaven al ritme que la lluna anava remuntant altura a la tarda-nit. Teresa –Anna per sempre més– va retirar-li al seu amor la xeringa que duia penjada de les venes i amb ella es regalà una última ronda de verí. Després mirà de treure-li la densa i blanca bavera que duia pegada als llavis i a les comissures i es dormí abraçada a ell.

BSO: Eleanor Rigby, The Beatles