Alzheimer

Sona el despertador, són les set del matí.
Com cada dia, s'alça, es renta la cara i va cap a la cuina...
es el millor moment del dia.
Es prepara un cafè en llet ben calentet
i unes torrades amb mantega i mermelada de fresa
(cal dir maduixa).
Ix de la casa, però no sense, abans, despedir-se de la seva dona,
«Hasta luego, carinyo, ens veiem a la nit»
Baixa les escales i surt al carrer, mira al cel...
mira si plou o fa sol... mira al cel i no el veu...
Agafa el seu cotxe en direcció al seu objectiu.
El seu objectiu diari, quotidià...
el seu objectiu: va a treballar.

No es pot viure sense treballar, s'ha de treballar.
Tots hem de treballar, perquè, clar, fan falta molts diners!
Hi ha que pagar tantes coses...
La hipoteca de la casa o el seu alquiler,
el cotxe amb el que va a fer faena, les factures:
l'aigua, el gas, la llum, el parquing, el gestor...
i un bon dentista.
Vas al mercat i cada volta tot està més car:
un kilo de tomaques a tres euros!
I després la televisió per cable.
Clar, en els canals públics no fan res de bo,
tot és una merda!
Xe!
Un telèfon mòbil última generació per tenir bona cobertura,
CDs, DVDs, la càmera digital per guardar els records,
un portatil portatil per portar-te als llocs,
i ja que comprar dos mountain-bikes en Eroski
per sortir els diumenges quan faça solet,
i un casco també.
Hi ha que pagar les vacances ben lluny de casa per a desconectar.
És molt important desconectar.
Les copes els caps de setmana amb els amics,
a sis euros el cubata,
i algun soparet de ves en quant en el restaurant perquè ens l'hem guanyat,
que al fi i al cap per algo treballem, no?
Si no ens podem permetre aquestos capitxets, què?
Les cremetes, el xampú amb aroma a farigola, el sabó, la escuma d'afeitar...
Passem a l'espirina, les vitamines i el tranqumacín.
Abans amb 166 pessetes comprava quatre barres de pa!
La gasolina, el cigarret, les revistes, el periòdic per informar-se, i mocadors de paper.

I aixina van passant els dies, un darrere l'altre... van sumant-se...
i passen els mesos, els anys.
I és així com passa la vida, la vida quotidiana, la vida que tens, la vida que vius...
Esta és la vida que has escollit.

I d'aquí quaranta anys, quan estiga vell i arrugat però estiga juvilat,
per fi trobaré la tranquilitat!
D'aquí quaranta anys, quan no tinga ganes de viure però estiga juvilat,
per fi trobaré la pau!
D'aquí quaranta anys, quan estiga sense forces per pujar ni baixar però estiga juvilat,
per fi seré feliç!
D'aquí quaranta anys, quan no tinga il·lusió per menjar ni beure però estiga juvilat,
per fi trobaré l'amor, la plenitud que tu no em dones.
D'aquí quaranta anys, quan estiga juvilat, per fi tindré tot el temps del món per fer i realitzar tot allò que sempre he vulgut
–somniar, anhelar–, i que sempre he cancelat, anhelat, postpossat,
i, finalment, oblidat.

Tots contents a treballar, guanyar-se el pa.

I és aixina com hem arribat a aconseguir eixa meta cercada durant mil·lenis per l'esser humà.
La superació del jo, l'anul·lació del ego, la supressió de les vanicions,
dels desitjos que ens causen tant de patiment i tant de sofriment.
Gràcies a aquet regal que ens a fet la socal-democràcia:
un preciós i bonico alzheimer.

Sí, tio.
Sí, tio, açò el que hi ha.
Això és el que ens ha tocat...
no es pot fer res.

No es pot fer res.

Alzheimer, Jalea Real