Ariadna

Febril. Incapaç de rescatar la realitat d’entre els somnis. No dormo mai i mai acabo d’estar despert. Vaig deixant-me aconsellar per veus incongruents que xerren des d’indrets llunyans i vagues. Tot de cop és pau, i m’emborratxo de la quietud i el silenci de platges verges abans que el cruixir del cel em recordi que algú em cargola claus a les polses. No sé on sóc... ni sé com he arribat fins aquí. La sang se m’apilota a les parpelles i mira de fer-les caure. En cert moment l’esquizofrènia m’ha dut al zenit de la lucidesa i després m’ha deixat anar la mà per riure’s veient-me trontollar entre gent que odio. M’assetgen records que no recordo i que em recorden la nit que vam conèixer-nos. I ara sóc aquí, tirat a l’arena calada de turmenta, nu, desafiant la nuvolada i la mar rabiossa. Ariadna també hi és. Se m’acosta i es fica a la gatzoneta, «Mira, s’assembla a tu», xiuxiueja amb veu asexuada i amb el dit als llavis, i assenyala tot. Es passeja sostenint l’equilibri sobre una línea imaginària que dibuixa al meu voltant, empentada per la brisa i amb els braços en creu. Ella és l’única que em coneix, i per això es permet jugar amb mi, somriure i fer-me viure. Vesteix unes ulleres de sol i du el cos embarrat de sorra mullada. La seva pell blanca aviva la llum esmorteïda del cel i s’aborrona de plaer cada vegada que les ones li acaronen els peus. I jo moro d’enveja. Em perdo entre la calitja i la suor freda de la paranoia quan s’allunya i segueixo les seves passes. La platja és infinita i deserta, i s’ofega sencera en neblina.

BSO: All is full of love, Björk