Acomiadament

T’he vist arribar mentre el sol m’apunyalava les retines, y m’has fet sanar. Quan he sortit al teu encontre tremolava. Quasi no hem parlat, ¿Quan de temps feia que no ens véiem? Tantes coses que contar-nos, ¿Per on començar ara? ¿Què dir quan en una abraçada hem fos l’enteniment i tot?

Sóc cansat, tu m’agafes de la mà i em remolques submís. En unes hores deus agafar el tren per allunyar-te de nou.

—¿On anem ara?

—M’és igual, però no et separes massa de mi, per favor.

El sòl de l’estació es fred, i es fa d’agrair entre la xafogor que se’ns arrapa. Eres preciosa. Hauríem de parlar, parlar-ho tot, penso, però se m’entravessen les paraules i els versos, sóc un nus sencer. Les passes i l’atrafegament de la ciutat miserable ens són aliens, queden molt lluny de tu i de mi, puix per una estona viurem l’un en l’altre, amb paisatges conformats pels anhels.

De segur t’has adonat que vaig ebri, he mirat de fer curta la nit que ens separava; tu no dius re, em mostres aquest somriure empatxat de culpes. No et mereixo, amor.

Fa estona que resonen acords melancòlics de piano per tot arreu. Semblen dir-me que res no va a acabar bé. Som tirats al terra, recolzada tu sobre la paret, jo amb el rostre enfonsat al teu coll, ensumant-te sencera, acariciant-te amb els llavis, passejant-los amunt i avall de volta en quan. Continuem sense parlar. Caic a la teva falda, per esgotament i per deixar-me encobeir de la teva estima; per acabar d’arrebossar-me del teu olor y del teu tacte tebi. No deixes mai d’acollir-me entre els teus braços, entre les teves cames. No pares mai de jugar amb els meus cabells, de cargolar-los i de traçar senders... se’m mullen els ulls quan m’empasso paraules que potser t'agradaria sentir. Acarona’m. Les nostres mans són les d’adolescents que fan l’amor a amagades. La gent ens mira, de segur que ens tenen enveja. M’envejen a mi. Els fem sentir pobres. Si existís una pel·lícula sobre nostres vides, aquesta imatge seria al cartell.

T’estimo.

¿Saps com em sento ara? Deixa-ho córrer, ja deus saber-ho; hi ha coses que una llengua no està preparada per explicar. Se’m pugen els colors, sembla mentida.

El temps no es porta, eh? Passa ràpid, el desgraciat; com quan ets al llit i ja sents el rumor de la rutina trepitjant i acostant-se. I no vull despertar. Tu ets el meu somni, el meu llit, el repòs que em dóna vida. La sortida del tren que has d’agafar ja és anunciada al plafó lluminós... ¿No pots perdre’l?

—No pots perdre’l...

Quinze minuts per segrestar-te la vida que no vols viure i que s’endú el teu perfum lluny de mi.

Hem volgut fer el comiat etern. Ens hem begut fins l’última gota de llum de nostres ulls. M’has besat i m’has promès que ens veuríem prompte. No t’he deixat pujar al tren aleshores, t’he agafat del braç i he tirat cap a mi per atrapar els teus llavis entre els meus una última vegada, i ens he notat trèmer de nou. Una última abraçada. Llavors sí, he fugit per l’andana, comminant-me per no mirar enrere. He vessat una llàgrima, m’he ensumat els mocs i m’he abocat a aquella ciutat que viu massa de pressa, sense saber massa bé on anava.

A la voravia he mirat. Tu miraves també.

BSO: Killing all the flies, Mogwai