M'odio

Ha cessat l’esclafit de la pluja contra el sòl, però no el rumor ferotge de l’aigua, desbocada pels carrers escarpats, ni l’electricitat ni el cruixir del cel. Corro fet un xop i en una badada patino, em capbusso a un toll d’aigua bruta que arrossega merda des del punt més alt del poble, però sols m’importa el temps que hagi pogut perdre, no penso en el dolor ni temo cap malaltia. Empaito ansiós l’ombra que es passeja lleugera i segura per la foscor i que es sopluja sota una arcada en tornar a envestir la turmenta. Ara mira de calcinar una carta que du guardada; l’aigua que s’esmuny pel seu barret ha sufocat el intent, però amb una tercera cerilla li cala foc. La deflagració li ha il·luminat el rostre. L’he reconegut; sembla mort de pena, però no m’és suficient.

El torrent minora de nou. El personatge aguarda quasi fins cremar-se els dits i deixa caure les restes de paraules carbonitzades al terra. Continua la marxa, més ràpid. Sembla mentida l’agilitat en què es mou per aquests carrers tan perillosos ara. La gavardina que intueixo de color marró li penja a l’altura del turmells, deu estar entollada, puix ell també du estona movent-se sota l’aigua. Jo he d’agafar-me a les parets per conservar-me erigit, mantenir-me atent, no distreure’m.

Has trencat cap a la dreta, ja et tinc; t’has escolat per una androna sense sortida, estúpid, em conec aquests carrers com si fossin casa meva.

Torno a relliscar, mantenint l’equilibri aquest cop, i assetjo el carreró cridant i empunyant la pistola. Vull ser intimidant. Vull que em ploris i que em demanes misericòrdia, arrupit, temorós i titil·lant contra la paret, ofegant-te amb les teves llàgrimes y els teus mocs; vull que et pixis, que et caguis. Vull veure’t penós abans de rebentar-te el peu d’un tret. Després em moriré de goig fent-te sofrir. Em recrearé amb el meu jo més sàdic sense deixar-me dur massa, sense deixar que perdis el coneixement. Vull que sigues conscient de tot el que vaig a dir-te. Vull donar-te un petit marge d’esperança, que l’assumeixis, que l’assaboreixis, que no imaginis que guardo una bala per allotjar-la als teus genitals; que sigui una sorpresa, un regal d’acomiadament. I voldria amb tota la meva ànima que sobrevisquesis, que arrosseguessis aquest sofriment per les restes, però no hi ha alternativa: o hi ets tu o hi sóc jo.

¿Per què hi ets esperant-me? ¿Vas a deixar que et mati? ¿És que m’has de fer rabiar fins l’últim moment? ¿Què vols demostrar?

¿Saps? Sembla que cor se’m vulgui sortir per la boca. La sang hem colpetja ferventment el cap... oh, vull cridar, sí, com una bèstia colèrica. El cervell va a crebar-se’m. La visió se m’ha entelat. He ficat la pistola al meu pols i he fet ensigna de prémer el gallet. Sóc totalment fora de mi, perquè t’odio, t’odio amb l’odi més exacerbat que l’esser humà és capaç d’assolir... però més m’odiava a mi, odiava així com era. I no pudia viure odiant allò que era i el que d’amagades volia ser; per això fa uns segons vaig premer el gallet. Ara ja no tens ningú per sentir-te millor... també t’he mort.

BSO: Hope overture, Clint Mansell