LA FrIKi deL TrEN
Aquesta història està basada en fets reals, però està contada de forma totalment subjectiva. Així és exactament com jo ho recordo; això no vol dir que fos exactament així.
Dijous de falles, les sis de la vesprada.
Rubén i jo ens trobàrem a la RENFE per anar-nos-en cap a València i pegar-nos una bona festa. En entrar al tren Rubén es trobà amb la germana de Carlos, Maria crec recordar que es deia, i s’aturà per parlar amb ella. No sé per què, però vaig mirar enrere i vaig topar-me amb la mirada d’una dona estranya. Sóc tímid, un encontre de mirades és capaç de fer-me baixar el cap. Torní a mirar, puix aquella dona no m’havia donat massa bona impressió... continuava mirant-me, fixament i des de més prop, amb la boca oberta.
Grassoneta, de pell blanca i petita ella, amb els pels obscurs, rulls i boixos, i amb una camisa descol·locada guaitant per davall del jersei, em feu sentir incòmode. Un poc atrapat com estava, no m’ho vaig pensar dues vegades per escapar entre Rubén i “Maria”, que encara xerraven, «Si els molesta que els donen pel cul», vaig pensar. Però la dona em seguí, passà ella també entre els dos i es plantà de nou al meu costat, molt a prop, sense treure’m els ulls del damunt i palpant-me la cara amb el seu hàlit.
Rubén va venir per buscar seien. Aquesta dona, anem a dir-li “X”, ens empaitava allà on anàvem. Si avançàvem, ens seguia; si paràvem, s’aturava. Ara compartia la seva mirada entre els dos. Vaig donar mitja volta i vaig dur a Rubén agafat del braç fins dos seients al costat de la porta on “X” no pogués seure massa prop, i ho va fer al costat de “Maria”, des d’on podia continuar vigilant-nos. Rubén em notà tens.
—Et passa alguna cosa? Estàs estrany... —el tio borrego no se n’havia adonat de res.
—Mira la dona eixa, no para de mirar-nos i seguir-nos. —Vaig fer un gest dissimulat per senyalar “X” i ell va mirar. —Em dóna un mal rotllo que et cagues...
—Hòstia, hòstia, hòstia...
—Què passa?
—Ja he tingut un encontre amb ella.
Saber que havia sortit viu d’aquell encontre em tranquil·litzava. Rubén va donar-me la litrona que duia i em pregà que m’esperés per contar-m’ho quan acabés d’enviar un missatge. Vaig beure del litre sense treure-li la bossa, com faria un alcohòlic curtit en el tema, i vaig mirar de treure’m del cap aquella dona. Vaig ficar la vista més enllà dels vidres mentre intentava mantenir ocupats els meus pensaments, però en passar a través dels túnels la imatge d’aquell paisatge que tant odio era reemplaçada per el reflex d’aquella dona que ens cremava amb la mirada
Rubén guardava el mòbil mentre començà amb la seva història.
—Una vegada estava parlant per telèfon prop de la Universitat. M’havia sortit tot mal aquell dia i tenia presa. De sobte se m’acosta aquesta dona i em diu, «¿Tú eres mi mejor amigo?», i jo vaig contestar-li, «No, perdona, yo no te conozco de nada. Además tengo prisa. Adiós».
»Vaig continuar avançant i ella venia al meu darrere, agafant-me del braç i acariciant-me els cabells. «Pero tú eres mi mejor amigo», deia. Finalment vaig arrencar a córrer... no per res, sinó perquè tenia presa —aquella puntualització em va fer pensar que no fou sols per presa—, i ella va venir al meu darrere cridant «Pero no te vayas, que eres mi novio».
Un calfred em travessà l’espatlla i m’acaronà a la nuca. Això em ficà més nerviós, més incòmode, més ansiós... allí estava “X”, mirant-nos com si fóssim les seves presses. No em feia ni puta gràcia que em prengués per nuvi ni que em palpés els cabells. Rubén em mirava somrient.
—Però no estigues tant inquiet, home, que tampoc passa res.
Però és que ell no tenia en ment aquella projecció de pel·lícules de psicòpates, totes amb “X” com a protagonista. La birra anava a sentar-me mal, segur.
Vaig continuar dissimulant, com si les mirades d’aquella dona no anessin amb mi... però no podia evitar mirar-la de biaix per si de cas s’abalançava sobre mi, vençuda per la seva bogeria i presta a apunyalar-me... o pitjor encara, a violar-me.
De vegada en quant es ficava dempeus i s’acostava a la porta. Rubén va dir que feia mala olor... no sé, jo vaig pensar en Gato. En aquell moment notàrem un gest estrany, mirarem cap a la dona i ens adonàrem que havia agafat de la mà a la germana de Carlos i que estava intentant besar-la. “Maria” es ficà bastant nerviosa, ho duia escrit a la cara i la delatava el trèmer de les seves mans. Nosaltres no dèiem res. Més gestos, més carícies, més intents de besos i la xica entimar:
—¡Ey, que la tía ésta está abusando de mí!
Nosaltres callàvem.
—¡Pero decidle algo!
—¿Qué quieres que le digamos? —vaig argüir.
—¿Pero no la conocéis?
Mentre jo entonava un «NO» rotund Rubén m’acompanyava amb un gest de negació.
Cara d’emoticono sorprès va quedar-se-li a “Maria” O_O
Va ser llavors quan s’espantà de debò.
—Pues yo me voy a otro sitio.
—Sí, sí, vete... —Jo la compadia.
Tot açò amb “X” com a testimoni, atenent a tot... dubto si va arribar-hi a entendre alguna cosa o si per contra la seva ment trastornada va convertir nostres paraules en allò que ella desitjava escoltar. Aquesta idea m’aterrava.
La germana de Carlos s’alçà, i mentre agafava tot el seu equipatge ho feu “X” també. La pobra xica es quedà mirant-la amb cara de desesperació i derrota, i com si hagués entès alguna cosa “X” tornà a seure, cosa que “Maria” aprofità per escapar a l’altra banda del tren.
No degueren passar més de deu segons quan “X” tornà a erigir-se per anar-li al darrere. Va travessar tot el vagó i va seure davant d’ella. Podeu pensar que tal vegada som uns cabrons, i és cert, en aquell mateix moment jo també ho vaig considerar, però m’era igual: vam celebrar de bé que la friki decidís allunyar-se de nosaltres, encara que fos en detriment d’aquella xica que jo no coneixia. Beguérem de la cervesa, com celebrant-ho, llargues i amargues xuclades, i jo amb aquell somriur.
El cas és que quasi m’engargusso quan, donant una d’aquelles glopades, vaig veure “X” tornant cap a nosaltres. Sí, definitivament la cervesa anava a sentar-me com una potada als ous.
Va aclofar-se al seien on era abans “Maria”. I ens va mirar. Vaig tornar a l’estat d’abans, els mateixos nervis, la mateixa l’ànsia; retornaren per acomodar-se en mi. Em vaig empenyorar en no mirar-la: la meva vista es passejava de la birra a la finestra i de la finestra al sòl; ni tan sols mirava a Rubén per no trobar-me de passada amb la figura d’“X”. Passada una estona la dona es dedicà al que ja havia estat fent abans, alçar-se i acostar-se a nosaltres; llavors jo clavava els meus ulls al terra com si foren claus. Una d’aquelles vegades vaig donar una ullada ràpida i vaig poder veure que en arrimar-se a la porta premia un dels botons i tornava al seu lloc. Jo mentre pensava que, en arribar a València, caminaria i caminaria a pas accelerat fins perdre-la entre la multitud.
Doncs bé... quan ja començava a controlar la respiració i a asserenar-me, “X” es disposà a fer un altre passeig cap a la porta. Quan va ser davant de mi es girà, cara a cara, s’abaixà la bragueta a escassos dos metres de la meva cara, tornà a pujar-se-la i anà a recuperar el seu seien. Ara era jo el de la cara d’emoticono, de segur que m’assemblava en el color i tot.
—Què ha passat? —Preguntà Rubén quan es girà a mirar-me —He oït un soroll de bragueta!
—Doncs això mateix, imagina-ho. —Vaig dir-li amb aquella cara d’impressió i sense mirar-lo.
Em trobava incòmode, ja ho sabeu perquè ja ho he dit més de una vegada; aquella dona que teníem quasi a la nostra vera no tenia resquícies de seny algun, i aquella esquera lasciva, obscena i de mal gust havia avivat el meu malestar. Normal també, o no?
El que deia, “X” havia tornat al seu lloc, però no tardà en tornar-se a aixecar.
I de nou al meu davant, de nou es girà cap a mi i de nou s’abaixà la cremallera... la diferència fou que, en lloc d’aixecar-la de nou, va baixar-se els pantalons amb un gest ràpid i es quedà així ajupida als meus peus. Jo em vaig quedar en shock, paralitzat.
—Xiqueta, tu trobes que això està bé? —Va dir-li inútilment Rubén, puix ella ni es va immutar.
............................................................................................................
Allò que sempre em dieu és cert, sóc conscient encara que us ho negui: m’encanten els frikis; m’encanta que em conten històries encara que siguin falses, històries que jo mateix podré narrar com a pròpies quan sigui un vell senil mancat d’il·lusions; m’agraden perquè m’aporten coses que la gent “bé” i assenyada mai podrà mostrar-me, coses que a molts poden semblar-los banals.
Però no sempre és així.
“X”, per exemple, no em va aportar res. Ni tan sols va dedicar-me unes paraules. Ni ganes, la veritat.
Allí arrupida com estava em va semblar veure que sí que duia les bragues ficades, però no podria assegurar-ho. Açò no té cap importància. El cas és que vaig veure com des de baix d’ella començava a relliscar un líquid oliós en direcció a la meva motxilla. Orina. Uns frikis m’oferien històries, “X”: orina. Diligent, vaig agafar la bossa, el litre i vaig saltar. Al so del meu seien colpejant-se contra el respatle ens mirà la poca gent que hi havia al nostre voltant: un home que duia un nen petit i una dona que fullejava una revista... aquesta última, en girar-se, degué veure’s el panorama com a la millor espectadora, puix “X” pixava de cul a ella.
La escapada va ser general, ràpida i sorollosa. Tot el vagó es preguntava què passava. “X” continuà allí ajupida una bona estona més. Des d’on estàvem podíem apreciar aquella gran pixada que ens havia ofert. Unes mexicanes ens preguntaren què havia passat; pensaven que havíem tombat la cervesa al terra, però això és un altra història.
En acabar la seva feina, “X” va asseure’s al seien on jo hi era i va recolzar el cap a la paret. Semblava dormida.
En una de les parades properes a València arribà el final de viatge d’“X”. En baixar, el seu rostre descrivia la desorientació perfectament. Mirava a una banda i altra amb la boca oberta. Va voler tornar al tren, però les portes se li tancaren quan estava de camí.
I allí es quedà, mirant-nos com ens allunyàvem des de l’andana.
A l’endemà es va confirmar totalment tanta especulació, es va forjar la llegenda: Xana va trobar-se amb aquella dona tan peculiar, el seu nom era David... o això va dir-li; però és una faula que deuria contar Xana.
