El miedo global

Los que trabajan tienen miedo de perder el trabajo. Los que no trabajan tienen miedo de no encontrar trabajo. Quien no tiene miedo al hambre, tiene miedo a la comida. Los automovilistas tienen miedo a caminar y los peatones tienen miedo de ser pisados. La democracia tiene miedo de recordar y el lenguaje tiene miedo de decir. Los civiles tienen miedo a los militares, los militares tienen miedo a la falta de armas, las armas tienen miedo a la falta de guerras. Es el tiempo del miedo. Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo. Miedo a los ladrones, miedo a la policía. Miedo a la puerta sin cerraduras, al tiempo sin relojes, al niño sin televisión, miedo a la noche sin pastillas para dormir y miedo al día sin pastillas para despertar. Miedo a la multitud, miedo a la soledad. Miedo a lo que fue y a lo que puede ser. Miedo de morir, miedo de vivir.

EDUARDO GALEANO

El miedo global, Eduardo Galeano

El miedo global, La Gran Orquesta Republicana

música_del_descontento

Es verdad que todavía nos hacéis temblar,
pero eso no quiere decir que nos vayamos a rendir.

Ya escuché lo que queríais enseñarme a ser,
pero lo he olvidado porque sé que no era para mí…
y estoy en pie.

Cada vez que imagináis que yo descanso, escribo;
enveneno las palabras que no os dejarán dormir.

Frases, como bombas de relojería,
estallan silenciando la aburrida nana que esos títeres recitan
para dormir nuestra imaginación

Y vuelvo, junto a los locos, a bailar la música del descontento,
y el ruido enciende la ciudad.
Mantengo los ojos abiertos,
como los locos al bailar la música del descontento,
y el ruido enciende la ciudad.

Es verdad que todavía nos hacéis temblar,
pero eso no quiere decir que nos vayamos a rendir.

Frases, como bombas de relojería,
estallan silenciando la aburrida nana que esos títeres recitan
para encerrar nuestra imaginación

Y vuelvo, junto a los locos, a bailar la música del descontento,

y el ruido enciende la ciudad.

Mantengo los ojos abiertos,

como los locos al bailar la música del descontento,

y el ruido enciende la ciudad.

MÚSICA_DEL_DESCONTENTO

Clockwork orange

—Ya ven, señoras y señores. El sujeto se siente empujado paradójicamente hacia el bien cuando tiene impulsos hacia el mal. La intención de obrar violentamente va acompañada de una intensa angustia física. A fin de contrarrestar esto, el individuo tiene que actuar de manera diametralmente opuesta ¿Alguna pregunta?

—¡El libre albedrío! Este joven no tiene, de hecho, opción alguna. Su propio beneficio. El horror al sufrimiento físico obligó a este muchacho a participar en este grotesco acto de humillación. Su falta de sinceridad era evidente. Deja de ser un criminal, pero también deja de ser una criatura capaz de opción moral.

—Eso son sutilezas. Los motivos éticos no nos atañen. Nuestra meta es suprimir la criminalidad y aliviar la tremenda congestión que hay en las cárceles. Nuestro joven será un buen cristiano dispuesto a poner la otra mejilla, a ser crucificado antes que a crucificar; lleno de angustia ante la sola idea de matar una mosca. Completamente regenerado para la mayor gloria de Dios, ¡Y lo que importa es que el experimento ha resultado!

Y al mismísimo día siguiente, vuestro amigo y humilde narrador era un hombre libre.

11.09.01

Vaig somniar amb l’ocell de ferro
que els déus van enviar a la terra
per castigar la insolència dels homes blancs.

Van sonar les trompetes,
i s’ensorraren les columnes del mercat-temple
aquell 11 de setembre.

Els escurçons s’introduïren a les orelles dels sord-muts,
injectant el seu verí al cervell
embogit de dolor i de ràbia;
convertint els homes en mostres mimetitzats
ansiosos per silenciar els plors dels nadons
amb brutals cops de puny.

Els cecs seguien sent incapaços
d’olorar la pobresa als hotels,
de vacances al Tercer Món o al costat de casa.

Legions de “sensesostre”
dormint als peus del camell que ens dóna morfina
a través del caixer automàtic.

Infectant la mare amb el virus,
canviant la felicitat dels fills negres
per guerra, SIDA i fam.

Jo seguia paralitzat pel raig de sang
que m’esquitxava la cara des del televisor,
al menjador de casa,
quan la bala sionista foradava el cap del fill
en braços del seu pare, ¡En braços del seu pare!

Quantes llàgrimes es necessiten per inundar aquest infern?
Quanta sang ha de córrer per que l’hemorràgia sigui mortal?

¿Quan va ser que el sàdic
va arrancar la pell de la mare
per posar-se-la i disfressar-se?

¿Quan deixarem de somriure, estàtics,
davant de tan grotesca imatge,
d’aquesta dantesca imatge?

ESTÀTICS ESTÚPIDS, SILENCI I PLOREU



11.09.01 - Inadaptats

Gatibuk

L'espectacle deu continuar



Joan Martí sempre desperta abans que soni el despertador, fa anys que no el necessita. Qualsevol cosa que algun dia l’hagués empentat a afrontar els dies amb il·lusió s’ha perdut entre els sagins del temps; ara deixa que tirin d’ell, i mentre, amb els ulls enquistats i estèrils, maleeix l’obscuritat de l’horitzó. A la seva esquerra dorm la seva esposa. Unes tímides tires de llum ataronjada pengen de la finestra i descansen sobre ella, deixant entreveure, teixida d’ombres, aquella cara de tristor eterna de qui mai acaba de descansar. Ell la mira estrany, i s’estremeix en pensar que, a l’albada d’aquella jornada, l’únic que podria assegurar és que mai l’ha estimada de debò.

Fa fred, però Joan Martí surt a la balconada per fumar-se un cigar. S’ha deixat apressar de nou per aquesta addició i no vol decebre la seva muller; aquella dona que, com hem dit, no estima, no obstant respecta. Tot i ser fosc, cadenes melancòliques d’humans que s’arrosseguen cap a la seves feines comencen a escombrar la rosada. Joan es muda per al treball, en un exigu quart d’hora està condemnat a ser una baula més; quinze minuts que emprarà fent-se l’esmorzar: enfornarà un xic de pa d’ahir per tal de treure-li aquella textura xiclosa, l’enfitarà de l’embotit que pugui quedar a la nevera i, una vegada embolcallat, se’l col·locarà sota l’aixella.

Al bar de sempre esperen els seus companys; li ofereixen el glop d’aiguardent que avui no prendrà. Ningú no parla, tan sols una colla de joves treballadors que narren, entre rialles i crits, els avatars del cap de setmana. Es nodriran d’això fins al dimecres, llavors començaran a preparar-se pel següent. De vegades sembla que els joves, més que ningú, són els que viuen penjats d’un bucle de necessitats i vicis. Joan els mira apenat, cada dia l’envaeix la necessitat de cridar-los que fugin, que fugin de tot allò, que són joves i que hi són a hora d’escapar; fa temps que els ho diu amb ells ulls, i ells ni se n’adonen. Potser intentar advertir-los seria consumir en va les forces que necessita per remolcar la seva dignitat.

Hagués vessat llàgrimes de ràbia en sortir del bar, avui tampoc veurà el Sol. Ja du un mes esperant-lo sota aquell cel de cendra humida. Aquesta mateixa tonalitat ataronjada que palpa la seva muller nit rere nit s’apodera dels carrers i esdevé perenne, s’alia amb la foscor i gangrena la ciutat i els cors i els ànims dels qui la passegen. De camí a la feina el Pere es jacta de l’ordinador que li ha comprat al fill. Comenta que fa meravelles que no podem ni imaginar-nos, i que el seu xicot el domina a la perfecció. També diu que la tecnologia, «que no té límits —apunta—, ens alliberarà». Joan recorda que, l’endemà de l’última vaga i en aquella mateixa situació, el Pere contava com havia aprofitat el dia anterior per acostar-se a València amb la seva dona i comprar-se un televisor nou mentre els altres, innocents, es manifestaven pels seus drets.

Els bastiments es perden en el cel com si estiguessin desafiant els déus. Joan els mira de dalt a baix. Sap que ha d’enfilar-s’hi amb les mínimes mesures de seguretat. Però Joan és cautelós i diligent. Des de que s’ha llevat que no ha canviat el seu gest sever, no ha articulat paraula. Joan s’arma de la protecció i les eines que li procuren per a la seva comesa i comença a ascendir per aquella Torre de Babel. Mentre escala algú taral·leja la seva cançó preferida, The show must go on, de Queen. Això el relaxa una mica, Joan fa ensigna de somriure.

BSO: The show must go on



La primera foto és cortesia de Pelayo, NHCKT ;)

La Historia Interminable

.

.

Las pasiones humanas son un misterio, y a los niños lo mismo que a los mayores. Los que se dejan llevar por ellas no pueden explicárselas, y los que no las han vivido no pueden comprenderlas. Hay hombres que se juegan la vida para subir una montaña. Nadie, ni siquiera ellos, pueden explicar por qué. Otros se arruinan para conquistar el corazón de una persona que no quiere saber nada de ellos. Otros se destruyen a sí mismos por no saber resistirse a los placeres de la mesa… o de la botella. Algunos (…) lo sacrifican todo a una idea fija que jamás podrá realizarse. Unos cuantos piensan que sólo serán felices en un lugar distinto, y recorren el mundo durante toda su vida. Y unos pocos no descansan hasta que consiguen ser poderosos.

.

.

—(…) puede hacerse con los hombres cualquier cosa.
—Hacer con ellos… ¿qué?
—Todo lo que se quiere. Se tiene poder sobre ellos. Y nada da un poder mayor sobre los hombres que las mentiras. Porque esos hombres, hijito, viven de ideas. Y éstas se pueden dirigir. Ese poder es el único que cuenta. Por eso yo también he estado del lado del poder y lo he servido, para participar de él… (…)
—¡Yo no quiero participar de él!

MICHAEL ENDE

Canciones para el tiempo y la distancia

Canciones para el tiempo y la distancia